lahaine.org
Estado español, Nacionales Galiza :: 16/01/2012

Muere en la cama, impunemente, Manuel Fraga, icono del franquismo

La Directa
[Cat/cast] Hoy todos o casi todos los medios de prensa destacan el papel de Fraga y pasan de puntillas por su parte más oscura e incluso criminal. -AraInfo

[Català]

Mor al llit, impunement, Manuel Fraga, icona del franquisme i responsable dels assassinats de Gasteiz

1963. Es fa un silenci i se sent un crit. Algú crida "Fascista!". Segons la crònica de l'època de Luis Ramírez a 'España hoy': "Fraga se abrió la chaqueta, sacó el pecho y contestó: ¡A mucha honra, gracias!". El dramaturg José Bergamín no el desdiu pas: "En la meva vida he vist molta gent amb fama de feixista o que volia professar el feixisme, però només n'he conegut dos de veritat: un va ser José Calvo Sotelo, l'altra és Manuel Fraga".

A Europa ho veuen pràcticament igual: "Escolti amb atenció, amic: vosté és bona persona, tant que llinda la ingenuitat. Monsieur Fraga és un feixista, va néixer feixista i morirà feixista. I no obtindrà res dels gaullistes. Li diu algú que ha estat lluitant contra el feixisme tota la seva vida". Són paraules de Jean de Lipkowski, responsable d'Afers Exteriors de l’UDR francesa. Paraules citades per Jorge Vestrynge al llibre "Memorias de un maldito" (1999).

D'idèntic parer era la família de Luis Cernuda, el poeta que va immortalitzar els versos "recorda-ho tu i recorda-ho als altres". Quan en plena dictadura van demanar-li al ministre franquista permís per a que el poeta pogués assistir a l'enterrament de la seva mare des de l'exili mexicà, Manuel Fraga Iribarne els hi va etzibar: "¡Que se quede donde està! ¡Ya tenemos bastantes maricones en España!". Poc abans, a les dones dels miners en lluita de la conca del Nalón d’Astúries les va titllar, el 1962, de “polloses”. Havien estat rapades a la caserna de la Guàrdia Civil, humiliades i passejades pels carrers de Langreo i reiteradament colpejades.

De Palomares a Ruano
Després de l'abans, el 1966, el ministre estrella de Franco (1962-1969) es va remullar els seus genitals nuclears a Palomares, després que un B-52 nordamericà perdés cinc bombes d'hidrogen vora la localitat d'Almeria. En banyador, 'inasequible al desaliento', va anunciar a tort i a dret que no havia passat res. Però Palomares va esdevenir després l’accident nuclear més greu succeït mai a l’Estat espanyol: el 29% de la població va resultar contaminada per plutoni. Com contaminada de mentides, va ser, el 1969, la mort a comissaria del jove estudiant Enrique Ruano, que va inspirar la cançó “Que volen aquesta gent” de Maria del Mar Bonet. Fraga va lligar en curt la campanya de premsa impulsada per ABC -a través del periodista-policia Alfredo Semprún- per presentar-ho com un 'suïcidi. El ministre va trucar personalment el pare de l’estudiant mort, el va amenaçar i li va dir que abandonés tota protesta: li va recordar que tenia una altra filla de la que preocupar-se. Quan ja se sap que la diferència entre màfia i feixisme és, precisament, que no n'hi ha. Aquell mateix any, Fraga va ser l'encarregat de dirigir la campanya del règim "25 años de paz" i sis anys després, el 24 de gener de 1969, s'encarregà d'anunciar l'estat d'excepció que va omplir les presons de lluitadors obrers.

De Granados i Delgado a Puig Antich, currículum de mort
Fraga també està, segons totes les investigacions, rere la decisió d'executar els anarquistes Francisco Granados i Joaquin Delgado, assassinats pel garrot vil rere un judici de pantomima el 1963. Un crim que Fraga va justificar per ràdio i televisió. Amb paraules potser no tan exactes com les que va haver d’escoltar un reporter de Reuters el 20 de maig de 1974 a Londres. El periodista requeria a Fraga, nomenat ambaixador al Regne Unit el 1973, amb quina legitimitat es constituiria el nou govern. Sempre torrencial, forasenyat va cridar: “¡Con la legitimidad de las metralletas!”. Abans, el febrer de 1974, Fraga ja havia rebut al director d’una revista: “Usted no ha venido a verme; ha venido a interceder por Puig Antich”. Òbviament Fraga no va moure un dit. El 1975 tampoc li va ‘tremolar la mà’ ni la veu quan un grup d’oposició li va demanar a l’ambaixada londinenca que intercedís pels que serien els darrers afusellats del franquisme, militants d’ETA i del FRAP. El diàleg parla sol:

- Vostè, com a catedràtic, estarà en contra de la pena de mort?
- A certa gent, jo no l’afusellava. Se l’hauria de penjar pels collons –va respondre Fraga.

Màxim responsable de la matança de Gasteiz
El 3 de març de 1976, ja nomenat ministre de governació a l'executiu protofranquista d'Arias Navarro, comanda personalment la repressió al moviment obrer autònom de Gasteiz, que va provocar la mort de cinc treballadors en l’atac policial a l’esglèsia de Zaramaga, mentre es celebrava una assemblea oberta. Fraga, el ministre més actiu de Franco, va ser qui va ordenar obrir foc real, qui va va popularitzar aleshores la maldestra dita “la calle es mía” i qui va manipular barroerament el relat dels fets. Fraga teoritzà que "la responsabilitat íntegra es dels que continuen treient gent al carrer", però a la propagandística visita a l'hospital per veure els ferits no se'n va sortirt pas. "Què vens, a rematar-los?" preguntà la fill d'un ferit. Un altre familiar li tancà la porta. "Feixista", li criden, "fill de puta".

Crits que encara ressonaven el 2006, amb motiu del 30è aniversari dels assassinats impunes de Gasteiz. Aleshores Lluís Llach -que va composar 'Campanades a mort' en tribut- va declarar: “tots sabem que allò va ser un acte de terrorisme d’estat, executat per responsables ministerials encara vius, tots ho sabem perfectament; (…) per a nosaltres mai hi haurà transició fins que es demani perdó a les víctimes de Gasteiz; els perseguirà la nostra memòria per sempre més”.

Ni abans ni després ni durant Fraga retrocedeix. Només tres dies després de la matança, en roda de premsa, Fraga aixeca el braç i escup. "El que no haya aprendido la lección de Vitoria, el verá lo que hace (...) el que quiera plantear la lucha, la tendrà. Con todas sus consecuencias. ¡Dejémonos de pamplinas!" brama. I es deixa de pamplines només dos mesos després: el 9 de maig a Navarra. Reincident en la violència estatal, arriben els morts de Montejurra, l’intent de l’estat franquista –amb Fraga ordint la trama ultradretana en connexió amb els serveis secrets- per llaurar la cultura del terror i desactivar els anhels del canvi polític i social que es covaven en el carlisme autogestionari. D'aquella època és un altre cita bíblica de Fraga Iribarne: "el millor terrorista, el terrorista mort". De raser hipòcrita fil: el 1983 Fraga fitxa Rodolfo Eduardo Almirón, ultra de la sinistra Triple A argentina, com a cap de seguretat d'Alianza Popular. Res estrany: el 1964 -vegeu la segona imatge de la fotogaleria- Fraga s'adreçava per carta a Otto Skorzeny, membre de les Wafen-SS resident a Pollença (Mallorca) i directament vinculat a la xarxa Odessa de fugida d'antics dirigents nazis.

De Pinochet a Guatemala passant per Banzer
Franquista resistencial, fundador d’AP i el PP i alhora ‘pare de la constitució’, el temps mediocre de la farsa de la transició i el camuflatge de la reconversió no van pas arreglar res. Franquista de soca-rel, el 1986 proposa una ‘marxa sobre Gasteiz’, a l’estil mussolinià de la marxa sobre Roma, per forçar un cop d’Estat. El 1999 diu als militars guatemalencs responsables de 34 anys de genocidi: “Teniente Fraga a las órdenes de todos ustedes. En España desde 1936 hasta la muerte del Generalísimo transcurrió una transición social muy importante: la larga paz”. El 2000 visita l’exdictador bolivià Hugo Banzer i a la sortida declara: “M’honoro mantenir una vella amistat amb el General, per qui tinc admiració”. Tres dies més tard defensava Pinochet públicament.

Sempre obertament oposat a l'esclariment del cas GAL, el 2002, en un documental sobre la guerra bruta al País Basc, va qualificar com a “moviment d'autodefensa” el terrorisme d’estat amb connexió ultradretana (Batallón Vasco Español, ANE, ATE) de la transició polític espanyola i va afegir, enigmàticament, que "tornaria a produir-se en els propers temps”. Quatre anys després, en una entrevista a ‘El Pais’ el 30 d’abril de 2006 afirma no empenedir-se per res de l’afusellament de Julian Grimau. Fraga va ser l’encarregat d’anunciar l’execució, va signar personalment la condemna –Franco ho va requerir a tots els ministres- i va titllar el dirigent comunista del PCE com “ese caballerete”. De la nostra cultura i el nostre país ja havia dit, el 1968, "Cataluña ... la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario".

La Galícia caciquil
No hi cap tot l'oblit condensat en una peça. Impulsor de la Galicía més caciquil i regionalista, designador d'Aznar com a successor i adulador dels colpistes del 23F ("persones plenes de bona voluntat"), constructor d’un sistema ferri de censura des de la Xunta de Galícia, ordidor de la corrupció en el vot dels immigrants gallecs dispersats pel món, minimitzador de l’holocaust nazi, ferotge amb el feminisme, comprador de doctorats honoris causa a universitats de països pobres, nombroses biografies -alguna immediatament retirada per les falsedats que incorporava- han provat de maquillar el seu passat i present, fins i tot el desastre del Prestige que va arruinar la costa da morte galega. Autopresentant-se com el tercer gran prohom del conservadurisme espanyol etern: Cánovas, Jovellanos i ell. La història concreta, però, desbrossa la crònica d'un personatge que va esdevenir el darrer governant feixista d'Europa. Així ho categoritza el periodista gallec Gustavo Luca de Tena, autor del lúcid ‘Retrato de un fascista', publicat el 2002 per Kalegorria.

Argentina investiga avui
Temps a contratemps, aquest mateix gener, la justícia argentina a través de la magistrada María Servini reactiva les investigacions sobre els crims del franquisme. Sol·licitava a l’executiu espanyol els noms dels ministres i caps de les forces repressives entre 1936 i 1977. L’Estat no ha respost encara, però apel·lant als principis de justícia universal la Comisión de Recuperación da Memoria Histórica da Coruña va lliurar per voluntat pròpia les dades referides a Manuel Fraga. En la documentació facilitada, sintetitzen que "Manuel Fraga hauria de formar part de la causa que la jutgessa Merini té oberta a l’Argentina per a investigar els crims del franquisme, ja que des del Consell de Ministres va ser partícep i còmplice de toda la política represiva: afusellaments, empresonaments, camps de concentració, acomiadaments, exili, Tribunal d’Ordre Públic, greus violacions dels drets humans, expedients a periodistes, tancament de mitjans i assassinat de treballadors ".

Tot està escrit a les parets i inscrit als dolors acumulats. Cruel rigor d’impunitat, quan es furga, la memòria sempre crema. Potser avui, per això, ressonen tant, com mai abans, els versos que Mario Benedetti va dedicar a Ronald Reagan quan va morir. I que concorren avui, puntualment i a la cita de la justícia, no a la memòria de Fraga Iribarne, sinó a la memòria de totes les seves víctimes. Negades. Silenciades. Oblidades. Tres cops assassinades ja: per ordres de Fraga, per la transició de l'amnèsia i per l'oblit de la pressumpta democràcia. L'any 2000 l'Estat que retribuia Fraga com a senador va negar que els assassinats de Gasteiz fossin víctimes del terrorisme. D'Estat.

'Recorda-ho tu i recorda-ho als altres' escrivia Cernuda. Un país amb memòria, fins i tot un país normal, no recordaria avui amb lloes, cantarelles i elogis el nom sinistre del botxí, que és alhora president honorífic del PP, pare constitucional i incontinent defensor de la 'legitimitat de les metralletes' que va guanyar la transició. 'Fraga, passió per la llibertat' ha dit Mariano Rajoy: fàstic. Un país amb mínima memòria vindicaria altres noms. Tants. Per començar, els dels cinc obrers assassinats impunement a Gasteiz, per començar: Pedro María Martínez Ocio, Francisco Aznar Clemente, Romualdo Barroso Chaparro, José Castillo i Bienvenido Pereda. Alternativa memòria contra el frau de la història oficial, tots ells han tornat avui per quedar-s'hi.

Per recordar-nos, des de la dignitat dels vençuts, que mentre Fraga mor al llit, elles viuen, malden i perviuen encara. Avui, més que mai. I ara mateix; contra l'horror de l'oblit, la desvergonya de la hipocresia i la crueltat de la impunitat. Amb Walter Benjamin cridant contra el vent: "mentre ells segueixin guanyant, ni els morts se salvaran". I amb els versos de Brossa -Final!- del 20N de 1975 ressonant pertot arreu: "Havies d'haver fet una altra fi/ et mereixies, hipòcrita, un mur a / un altre clos. La teva dictadura, / la teva puta vida d'assassí, / quin incendi de sang! Podrit botxí..."

David Fernàndez


[Castellano]

Muere en la cama, impunemente, Manuel Fraga, icono del franquismo y responsable de los asesinatos de Gasteiz

1963. Se hace un silencio y se oye un grito. Alguien llama "fascista". Según la crónica de la época de Luis Ramírez en 'España hoy': "Fraga se abrió la chaqueta, saco el pecho y dijo: ¡A Mucha honra, gracias". El dramaturgo José Bergamín no desdice el paso: "En mi vida he visto mucha gente con fama de fascista o que quería profesar el fascismo, pero sólo he conocido a dos de verdad: uno fue José Calvo Sotelo, la otra es Manuel Fraga".

En Europa lo ven prácticamente igual: "Oiga con atención, amigo: usted es buena persona, tanto que linda la ingenuidad. Monsieur Fraga es un fascista, nació fascista y morirá fascista. Y no obtendrá nada de los gaullistas. Le dice alguien que ha estado luchando contra el fascismo toda su vida". Son palabras de Jean de Lipkowski, responsable de Asuntos Exteriores de la UDR francesa. Palabras citadas por Jorge Vestrynge el libro "Memorias de un maldito" (1999).

De idéntico parecer era la familia de Luis Cernuda, el poeta que inmortalizó los versos "recuérdalo tú y recuérdalo a otros". Cuando en plena dictadura le pidieron al ministro franquista permiso para que el poeta pudiera asistir al entierro de su madre desde el exilio mexicano, Manuel Fraga Iribarne les espetó: "¡Que se quede Donde está! ¡Ya tenemos bastantes maricones en España". Poco antes, a las mujeres de los mineros en lucha de la cuenca del Nalón de Asturias las tachó, en 1962, de "piojosas". Habían sido rapadas en el cuartel de la Guardia Civil, humilladas y paseos por las calles de Langreo y reiteradamente golpeadas.

De Palomares a Ruano
Tras el antes, en 1966, el ministro estrella de Franco (1962-1969) se remojó sus genitales nucleares en Palomares, después de que un B-52 norteamericano perdiera cinco bombas de hidrógeno cerca de la localidad de Almería. En bañador, 'inasequible al desaliento', anunció a diestro y siniestro que no había pasado nada. Pero Palomares se convirtió después del accidente nuclear más grave ocurrido nunca en España: el 29% de la población resultó contaminada por plutonio. Como contaminada de mentiras, fue, en 1969, la muerte en comisaría del joven estudiante Enrique Ruano, que inspiró la canción "Que quieren esta gente" de Maria del Mar Bonet. Fraga atar en corto la campaña de prensa impulsada por ABC-a través del periodista-policía Alfredo Semprún-para presentarlo como un 'suicidio. El ministro llamó personalmente al padre del estudiante fallecido, le amenazó y le dijo que abandonara toda protesta: le recordó que tenía otra hija de la que preocuparse. Cuando ya se sabe que la diferencia entre mafia y fascismo es, precisamente, que no hay. Ese mismo año, Fraga fue el encargado de dirigir la campaña del régimen "25 años de paz" y seis años después, el 24 de enero de 1969, se encargó de anunciar el estado de excepción que llenó las cárceles de luchadores obreros.

De Granados y Delgado en Puig Antich, currículo de muerte
Fraga también está, según todas las investigaciones, tras la decisión de ejecutar los anarquistas Francisco Granados y Joaquín Delgado, asesinados por garrote vil tras un juicio de pantomima en 1963. Un crimen que Fraga justificó por radio y televisión. Con palabras quizá no tan exactas como las que tuvo que escuchar un reportero de Reuters el 20 de mayo de 1974 en Londres. El periodista requería en Fraga, nombrado embajador en el Reino Unido en 1973, con qué legitimidad se constituiría el nuevo gobierno. Siempre torrencial, descabellado gritó: "¡Con la legitimidad de las metralletas". Antes, en febrero de 1974, Fraga ya había recibido al director de una revista: "Usted no ha venideras a roja, ha venideras a interceder por Puig Antich". Obviamente Fraga no movió un dedo. En 1975 tampoco le 'tembló la mano' ni la voz cuando un grupo de oposición le pidió a la embajada londinense que intercediera por los que serían los últimos fusilados del franquismo, militantes de ETA y del FRAP. El diálogo habla solo:

- Usted, como catedrático, estará en contra de la pena de muerte?
- En cierta gente, yo no lo fusilaba. Se le debería colgar los cojones -respondió Fraga.

Máximo responsable de la matanza de Gasteiz
El 3 de marzo de 1976, ya nombrado ministro de gobernación al Ejecutivo protofranquista de Arias Navarro, pedido personalmente la represión al movimiento obrero autónomo de Gasteiz, que provocó la muerte de cinco trabajadores en el ataque policial a la iglesia de Zaramaga, mientras se celebraba una asamblea abierta. Fraga, el ministro más activo de Franco, fue quien ordenó abrir fuego real, quien popularizó entonces la torpe dicho "la calle es mía" y quien manipuló torpemente el relato de los hechos. Fraga teorizó que "la responsabilidad íntegra de los que siguen sacando gente en la calle", pero a la propagandística visita al hospital para ver a los heridos no se sortirt paso. "¿Qué vienes a rematarlos?" preguntó la hijo de un herido. Otro familiar le cerró la puerta. "Fascista", le gritan, "hijo de puta".

Gritos que aún resonaban en 2006, con motivo del 30 aniversario de los asesinatos impunes de Gasteiz. Entonces Lluís Llach-que compuso 'Campanadas a muerte' en tributo-declaró: "todos sabemos que aquello fue un acto de terrorismo de estado, ejecutado por responsables ministeriales aún vivos, todos lo sabemos perfectamente, (...) para nosotros nunca habrá transición hasta que se pida perdón a las víctimas de Gasteiz, los perseguirá nuestra memoria para siempre".

Ni antes ni después ni durante Fraga retrocede. Sólo tres días después de la matanza, en rueda de prensa, Fraga levanta el brazo y escupe. "Lo que no haya aprendido la lección de Vitoria, lo viera lo que hace (...) lo que quiero plantear la lucha, la tendrá. Con Todas suspensión Consecuencias. ¡Dejémonos de pamplinas!" brama. Y se deja de pamplinas sólo dos meses después: el 9 de mayo en Navarra. Reincidente en la violencia estatal, llegan los muertos de Montejurra, el intento del estado franquista, con Fraga urdiendo la trama ultraderechista en conexión con los servicios secretos-para labrar la cultura del terror y desactivar los anhelos del cambio político y social que se incubaban en el carlismo autogestionario. De aquella época es otro cita bíblica de Fraga Iribarne: "el mejor terrorista, el terrorista muerto". De rasero hipócrita hilo: en 1983 Fraga ficha Rodolfo Eduardo Almirón, además de la siniestra Triple A argentina, como jefe de seguridad de Alianza Popular. Nada extraño: en 1964-véase la segunda imagen de la fotogalería-Fraga se dirigía por carta a Otto Skorzeny, miembro de las Wafen-SS residente en Pollença (Mallorca) y directamente vinculado a la red Odessa de fuga de antiguos dirigentes nazis .

De Pinochet en Guatemala pasando por Banzer
Franquista resistencial, fundador de AP y el PP ya la vez 'padre de la constitución', el tiempo mediocre de la farsa de la transición y el camuflaje de la reconversión no paso arreglar nada. Franquista de pura cepa, en 1986 propone una 'marcha sobre Gasteiz', al estilo mussoliniano de la marcha sobre Roma, para forzar un golpe de Estado. En 1999 dice a los militares guatemaltecos responsables de 34 años de genocidio: "Teniente Fraga a las órdenes de Todos ustedes. En España desde 1936 subasta la muerte del Generalísimo transcurrió una transición social muy importante: la larga paz ". En 2000 visita el ex dictador boliviano Hugo Banzer ya la salida declara: "me honra mantener una vieja amistad con el General, por quien tengo admiración". Tres días más tarde defendía Pinochet públicamente.

Siempre abiertamente opuesto al esclarecimiento del caso GAL, en 2002, en un documental sobre la guerra sucia en el País Vasco, calificó como "movimiento de autodefensa" el terrorismo de Estado con conexión ultraderechista (Batallón Vasco Español, ANE, ATE) de la transición político española y añadió, enigmáticamente, que "volvería a producirse en los próximos tiempos". Cuatro años después, en una entrevista en 'El País' el 30 de abril de 2006 afirma no empenedir a por nada del fusilamiento de Julian Grimau. Fraga fue el encargado de anunciar la ejecución, firmó personalmente la condena-Franco lo requirió a todos los ministros-y tildó el dirigente comunista del PCE como "ESE caballerete ". De nuestra cultura y nuestro país ya había dicho, en 1968," León ... la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparlo tantas veces como sea Necesario".

La Galicia caciquil
No cabe todo el olvido condensado en una pieza. Impulsor de la Galicia más caciquil y regionalista, designador de Aznar como sucesor y adulador de los golpistas del 23F ("personas llenas de buena voluntad"), constructor de un sistema férreo de censura desde la Xunta de Galicia, urdidor de la corrupción en el voto de los inmigrantes gallegos dispersados ​​por el mundo, minimizador del holocausto nazi, feroz con el feminismo, comprador de doctorados honoris causa en universidades de países pobres, numerosas biografías-alguna inmediatamente retirada por las falsedades que incorporaba-han tratado de maquillar su pasado y presente, incluso el desastre del Prestige que arruinó la costa a morte galega. Autopresentarse como el tercer gran prohombre del conservadurismo español eterno: Cánovas, Jovellanos y él. La historia concreta, pero, desbroza la crónica de un personaje que se convirtió en el último gobernante fascista de Europa. Así lo categoriza el periodista gallego Gustavo Luca de Tena, autor del lúcido 'Retrato de un fascista', publicado en 2002 por Kalegorria.

Argentina investiga hoy
Tiempo a contratiempo, este mismo enero, la justicia argentina a través de la magistrada María Servini reactiva las investigaciones sobre los crímenes del franquismo. Solicitaba al Ejecutivo español los nombres de los ministros y jefes de las fuerzas represivas entre 1936 y 1977. El Estado no ha respondido todavía, pero apelando a los principios de justicia universal la Comisión de Recuperación da Memoria Histórica da Coruña entregó por voluntad propia los datos referidos a Manuel Fraga. En la documentación facilitada, sintetizan que "Manuel Fraga debería formar parte de la causa que la jueza Merini tiene abierta en Argentina para investigar los crímenes del franquismo, ya que desde el Consejo de Ministros fue partícipe y cómplice de toda la política represiva: fusilamientos, encarcelamientos, campos de concentración, despidos, exilio, Tribunal de Orden Público, graves violaciones de los derechos humanos, expedientes a periodistas, cierre de medios y asesinato de trabajadores ".

Todo está escrito en las paredes e inscrito en los dolores acumulados. Cruel rigor de impunidad, cuando se escarba, la memoria siempre quema. Quizás hoy, por eso, resuenan tanto, como nunca antes, los versos que Mario Benedetti dedicó a Ronald Reagan cuando murió. Y que concurren hoy, puntualmente y en la cita de la justicia, no a la memoria de Fraga Iribarne, sino a la memoria de todas sus víctimas. Negadas. Silenciadas. Olvidadas. Tres veces asesinadas ya: por órdenes de Fraga, por la transición de la amnesia y por el olvido de la presunta democracia. En el año 2000 el Estado que retribuye Fraga como senador negó que los asesinatos de Gasteiz fueran víctimas del terrorismo. De Estado.

'Recuérdalo tú y recuérdalo a otros' escribía Cernuda. Un país con memoria, incluso un país normal, no recordaría hoy con loas, coplas y elogios el nombre siniestro del verdugo, que es a la vez presidente honorífico del PP, padre constitucional y incontinente defensor de la 'legitimidad de las metralletas' que ganar la transición. 'Fraga, pasión por la libertad ha dicho Mariano Rajoy: asco. Un país con mínima memoria reivindicar otros nombres. Tantos. Para empezar, los de los cinco obreros asesinados impunemente en Gasteiz, para empezar: Pedro María Martínez Ocio, Francisco Aznar Clemente, Romualdo Barroso Chaparro, José Castillo y Bienvenido Pereda. Alternativa memoria contra el fraude de la historia oficial, todos ellos han vuelto hoy para quedarse.

Para recordarnos, desde la dignidad de los vencidos, que mientras Fraga muere en la cama, ellas viven, luchan y perviven todavía. Hoy, más que nunca. Y ahora mismo, contra el horror del olvido, la desvergüenza de la hipocresía y la crueldad de la impunidad. Con Walter Benjamin gritando contra el viento: "mientras ellos sigan ganando, ni los muertos se salvarán". Y con los versos de Brossa-Final! - Del 20N de 1975 resonante todas partes: "Tenías que haber hecho otro fin / te merecías, hipócrita, un muro en / otro cerrado. Tu dictadura, / tu puta vida de asesino, / qué incendio de sangre! Podrido verdugo..."

David Fernàndez

 

Este sitio web utiliza 'cookies'. Si continúas navegando estás dando tu consentimiento para la aceptación de las mencionadas 'cookies' y la aceptación de nuestra política de 'cookies'.
o

La Haine - Proyecto de desobediencia informativa, acción directa y revolución social

::  [ Acerca de La Haine ]    [ Nota legal ]    Creative Commons License ::

Principal