L'alliberament dels pobles

[Català]

El debat sobre l'alliberament dels pobles i l'anarquisme, degut a les diferents realitats culturals que vivim dins l'Estat espanyol, torna a aparèixer contínuament en els nostres mitjans i converses. Amb este article intentarem fer una definició de termes i explicar perquè creiem que l'anarquisme no només busca l'alliberament dels pobles sinó que és potser una de les poques solucions que trobem per aconseguir que tots els pobles siguin lliures.

Per començar, i sense entrar en profunditat en les arrels del nacionalisme (ideologia per cert, amb menys d’un parell de segles d'antiguitat) cal definir els conceptes que fem servir. En ocasions veiem com col·lectius anomenats revolucionaris, fins i tot llibertaris, fan servir el terme “alliberament nacional”. Nosaltres preferim fer servir el terme “poble” abans que “nació” per les connotacions que esta paraula implica. La paraula nació no pot entendre's sense pensar en la relació amb l'Estat-nació modern. Anomenem normalment “nació” bé a la cultura present a dins d'un Estat, bé al conjunt de persones que, sense tenir Estat propi per empresonar la seua cultura, volen crear-ne un i separar-se d’aquell que actualment els oprimeix. El nacionalisme ha demostrat ser una ideologia lligada a l'estatisme en tot moment, i així queda constatat quan veiem que les seues reivindicacions solen basar-se en aconseguir un Estat propi. Els Estats, per la seua banda, compleixen la seua tasca normalitzadora i homogeneïtzadora del que pretenen que sigui la seua “nació”. Així ho veiem, per exemple, en els casos propers dels Estats espanyol i francès. Per tant, i no trobant precedents que demostrin el contrari, podem dir que el nacionalisme intenta eliminar la diferencia i edificar unes fronteres on construir la seua idea nacional. Malgrat no tenir totes les competències necessàries, l'actuació de la Generalitat de Catalunya ens pot mostrar el principi de com podria ser un Estat català si este s'arribés a aconseguir, cosa bastant probable perquè com diu Miquel Amorós “l'Estat està perdent progressivament poder davant el poder del mercat”1 i així es reduiria una part de la conflictivitat social que hi ha al Principat. És per este motiu que preferim parlar de pobles (o cultures, comunitats, persones, etc.), ja que no creiem en esta homogeneïtzació, en este intent de fer veure que tots som una unitat forçada i que necessitem imposar-nos unes fronteres pròpies. Les fronteres, és a dir, les delimitacions que marquen on acaba el monopoli de la violència d'un Estat i comença el de l'altre, són un exemple ben clar de l'autoritarisme que suposa creure's capaç de poder dividir el planeta, impedir la llibertat de moviment a les persones i crear este pensament binari forçat: ells (els de l'altra banda) i nosaltres2. El lliure federalisme llibertari no coneix estes fronteres perquè no necessita crear-les, doncs “els territoris anarquistes són constituïts per aquelles persones que per afinitat decideixen construir-los al marge i en rebuig a qualsevol institució de poder, sigui l'Estat, la família o d'altres exponents passats [...] sense necessitat de basar-se o justificar-se en la diferenciació amb elements externs”3. El discurs del nacionalisme català, fins i tot el d'esquerres, es basa principalment en esta diferenciació lingüística junt a la situació de minorització que pateix la llengua catalana. Si bé en la qüestió lingüística creiem que el discurs és del tot acceptable –doncs la nostra llengua ha sigut minoritzada i gairebé eliminada per esta homogeneïtzació estatal de què parlàvem abans– no considerem que sigui prou per argumentar un discurs. Per a nosaltres, l'alliberament del poble català (o dels pobles catalans), també ha de tenir relació amb els lligams de solidaritat, els espais de proximitat, la defensa conjunta del territori i la necessitat de crear una xarxa econòmica més propera davant les desastroses conseqüències econòmiques, humanes i ecològiques del capitalisme global.

Este alliberament, però, no s'ha de construir sobre la base de la imposició sinó del respecte, del saber acceptar la diversitat i la no infinitud de les coses, deixant de banda la uniformització que vol el nacionalisme. La cultura, tanmateix, és un fet canviant i no etern. És clar que és important la nostra història, el nostre passat i els coneixements tradicionals que la especialització i el capitalisme ens han fet perdre, així com ho és el futur de la nostra cultura, però sobretot el que importa som nosaltres, les persones, ací i ara, i poder reivindicar tot allò que tinguem necessitat. La reivindicació de la llibertat d'un poble no pot estar estancada en la reivindicació d'un passat històric, de l'enaltiment d'una simbologia feudal o de determinats cabdills. Cóm pot ser que des de sectors de l'anomenada Esquerra Independentista s'estigui celebrant tal bajanada com el centenari del naixement de l'imperialista i assassí Jaume I?

Un altre problema del nacionalisme és que es tracta d'una ideologia interclassista de la que és molt fàcil sentir-se partícip i que, per tant, és molt fàcil de reconduir cap a interessos partidistes i econòmics de les elits aprofitant-se’n este sentiment comú. Una mostra d'això la tenim cada any en veure desfilar en processó durant la Diada de Catalunya, l’11 de setembre, tots els sectors de la societat (des de partits espanyols fins a grups llibertaris). El nacionalisme és, per tant, tan interclassista com ho pot ser el feminisme (tot i que més difícilment el discurs antipatriarcal que ja van assumint alguns partits polítics). Encara que potser no és l'autor més indicat (pel seu conegut racisme antieslau i el seu amor per un món industrial i homogeni), una frase de Marx il·lustra bé això: “Perquè els pobles puguin unificar realment els seus interessos, els seus interessos hauran de ser comuns. Perquè els seus interessos puguin ser comuns, cal abolir les actuals relacions de propietat perquè condicionen l'explotació dels pobles entre ells [...] La victòria del proletariat sobre la burgesia és, al mateix temps, la victòria sobre els conflictes nacionals”4. No obstant, com ja hem dit abans, la causa d'opressió dels pobles va més enllà de l'opressió cultural. També l'opressió econòmica (basada en la propietat), l'opressió patriarcal i l'opressió estatal són fets que no ens permeten alliberar-nos completament. Un Estat-nació no pot resoldre cap d'estos conflictes. L'opressió cultural no només no desapareix sinó que es veu augmentada per la homogeneïtzació. L'opressió econòmica i estatal no es pot resoldre amb un Estat-nació, doncs no elimina la propietat i crea una sèrie de jerarquies estatals no productives. I per últim, l'opressió patriarcal seguirà existint mentre existeixi una dominació jeràrquica de la societat i una concepció dominadora de la vida (com ho són els Estats), doncs “la societat patriarcal la fem tots i totes, no és quelcom exterior a nosaltres sinó que les institucions descansen en els individus que hem sigut formats per a l'obediència a l'autoritat i per entendre els bens, la terra i les persones com a possessions”5.

Pel que fa al moviment llibertari també trobem la problemàtica del que alguns anomenen “espanyolisme”, terme despectiu que recrimina que alguns col·lectius es deixin portar per esta dinàmica homogeneïtzadora de l'Estat espanyol. Segurament, este terme no toca utilitzar-ho ja que no creiem que sigui una cosa intencionada sinó un desinterès per estos temes. També trobem que amb la coordinació de col·lectius o sindicats apareix sempre l'espectre de la coordinació estatal (o ibèrica en terme eufemístic), que representa l'acceptació de les fronteres que ens imposa l'Estat espanyol. Això és justificat amb l'excusa de la proximitat, que en el nostre cas és totalment falsa perque tenim molt més a prop la Catalunya Nord, Tolosa o Marsella que no pas Huelva o Vigo. Una altra excusa és la del marc legal en que ens movem, que pot ser veritat en alguns casos, però la Generalitat per exemple té prou autonomia com per modificar este marc legal (com ara la Llei d'Educació de Catalunya). Estes coordinacions suposen també una homogeneïtzació lingüística, doncs la llengua vehicular de les mateixes és generalment el castellà, sense establir-se propostes alternatives. El problema en les organitzacions llibertàries potser ha sorgit pel desinterès per este tema i no per voluntat de construir la nació espanyola, però està clar que també és un fet en continu debat i que es ve teoritzant des del mateix Bakunin, el qual ja demanava la llibertat dels pobles (de tots), i Kropotkin, qui tenia un concepte molt més federal que acabava amb la imposició de fronteres. Si no volem caure en la contradicció que suposa realitzar una solidaritat antiimperialista amb pobles com els maputxes, zapatistes, saharians o palestins, però deixant de banda les diferents realitats a dins d'este Estat, haurem de continuar treballant per destruir les nostres fronteres i poder així defensar la terra.

Cosimo Piovasco di Rondò

1 Amoròs, M. El partit de l'Estat.
2 Revista Anarco-territoris nº1.
3 Revista Anarco-territoris nº3.
4 Marx, K., Engels, F. Els nacionalismes contra el proletariat.
5 Rodrigañez, C. El asalto al Hades.

[Castellano]

El debate sobre la liberación de los pueblos y el anarquismo, debido a las diferentes realidades culturales que vivimos dentro del Estado español, vuelve a aparecer continuamente en nuestros medios y conversaciones. Con este artículo intentaremos hacer una definición de términos y explicar por qué creemos que el anarquismo no sólo busca la liberación de los pueblos sino que es quizás una de las pocas soluciones que encontramos para conseguir que todos los pueblos sean libres.

Para empezar, y sin entrar en profundidad en las raíces del nacionalismo (ideología por cierto, con menos de un par de siglos de antigüedad) es necesario definir los conceptos que utilizamos. En ocasiones vemos cómo colectivos llamados revolucionarios, incluso libertarios, usan el término "liberación nacional". Nosotros preferimos utilizar el término "pueblo" antes que "nación" por las connotaciones que esta palabra implica. La palabra nación no puede entenderse sin pensar en la relación con el Estado-nación moderno. Llamamos normalmente "nación" bien a la cultura presente dentro de un Estado, bien al conjunto de personas que, sin tener Estado propio para encarcelar su cultura, quieren crear uno y separarse de aquel que actualmente los oprime. El nacionalismo ha demostrado ser una ideología ligada al estatismo en todo momento, y así queda constatado cuando vemos que sus reivindicaciones suelen basarse en conseguir un Estado propio. Los Estados, por su parte, cumplen su tarea normalizadora y homogeneizadora de lo que pretenden que sea su "nación". Así lo vemos, por ejemplo, en los casos cercanos de los Estados español y francés. Por lo tanto, y no encontrando precedentes que demuestren lo contrario, podemos decir que el nacionalismo intenta eliminar la diferencia y edificar unas fronteras donde construir su idea nacional. A pesar de no tener todas las competencias necesarias, la actuación de la Generalidad de Cataluña nos puede mostrar el principio de cómo podría ser un Estado catalán si éste llegara a lograrse, cosa bastante probable porque como dice Miquel Amorós "el Estado está perdiendo progresivamente poder ante el poder del mercado "1 y así se reduciría una parte de la conflictividad social que hay en el Principado. Es por este motivo que preferimos hablar de pueblos (o culturas, comunidades, personas, etc.), Ya que no creemos en esta homogeneización, en este intento de hacer ver que todos somos una unidad forzada y que necesitamos imponernos unas fronteras propias . Las fronteras, es decir, las delimitaciones que marcan donde termina el monopolio de la violencia de un Estado y empieza el del otro, son un claro ejemplo del autoritarismo que supone creerse capaz de poder dividir el planeta, impedir la libertad de movimiento a las personas y crear este pensamiento binario forzado: ellos (los del otro lado) y nosaltres2. El libre federalismo libertario no conoce estas fronteras porque no necesita crearlas, pues "los territorios anarquistas están constituidos por aquellas personas que por afinidad deciden construir al margen y en rechazo a cualquier institución de poder, sea el Estado, la familia o de otros exponentes pasados ​​[...] sin necesidad de basarse o justificarse en la diferenciación con elementos externos "3. El discurso del nacionalismo catalán, incluso el de izquierdas, se basa principalmente en esta diferenciación lingüística junto a la situación de minorización que sufre la lengua catalana. Si bien en la cuestión lingüística creemos que el discurso es del todo aceptable-pues nuestra lengua ha sido minorizada y casi eliminada por esta homogeneización estatal de la que hablábamos antes-no consideramos que sea suficiente para argumentar un discurso. Para nosotros, la liberación del pueblo catalán (o de los pueblos catalanes), también debe tener relación con los vínculos de solidaridad, los espacios de proximidad, la defensa conjunta del territorio y la necesidad de crear una red económica más cercana ante las desastrosas consecuencias económicas, humanas y ecológicas del capitalismo global.

Este liberación, sin embargo, no debe construirse sobre la base de la imposición sino del respeto, del saber aceptar la diversidad y la no infinitud de las cosas, dejando de lado la uniformización que quiere el nacionalismo. La cultura, sin embargo, es un hecho cambiante y no eterno. Claro que es importante nuestra historia, nuestro pasado y los conocimientos tradicionales que la especialización y el capitalismo nos han hecho perder, así como lo es el futuro de nuestra cultura, pero sobre todo lo que importa somos nosotros, las personas, aquí y ahora, y poder reivindicar todo aquello que tengamos necesidad. La reivindicación de la libertad de un pueblo no puede estar estancada en la reivindicación de un pasado histórico, del enaltecimiento de una simbología feudal o de determinados caudillos. ¿Cómo puede ser que desde sectores de la llamada Izquierda Independentista se esté celebrando tal sandez como el centenario del nacimiento del imperialista y asesino Jaume I?

Otro problema del nacionalismo es que se trata de una ideología interclasista de la que es muy fácil sentirse partícipe y que, por tanto, es muy fácil de reconducir hacia intereses partidistas y económicos de las élites aprovechándose se este sentimiento común. Una muestra de ello la tenemos cada año al ver desfilar en procesión durante la Diada de Catalunya, el 11 de septiembre, todos los sectores de la sociedad (desde partidos españoles hasta grupos libertarios). El nacionalismo es, por tanto, tan interclasista como lo puede ser el feminismo (aunque más difícilmente el discurso antipatriarcal que ya van asumiendo algunos partidos políticos). Aunque quizás no es el autor más indicado (por su conocido racismo antieslau y su amor por un mundo industrial y homogéneo), una frase de Marx ilustra bien esto: "Porque los pueblos puedan unificar realmente sus intereses, los sus intereses deberán ser comunes. Para que sus intereses puedan ser comunes, hay que abolir las actuales relaciones de propiedad porque condicionan la explotación de los pueblos entre ellos [...] La victoria del proletariado sobre la burguesía es, al mismo tiempo, la victoria sobre los conflictos nacionales "4. No obstante, como ya hemos dicho antes, la causa de opresión de los pueblos va más allá de la opresión cultural. También la opresión económica (basada en la propiedad), la opresión patriarcal y la opresión estatal son hechos que no nos permiten liberarnos completamente. Un Estado-nación no puede resolver ninguno de estos conflictos. La opresión cultural no sólo no desaparece sino que se ve aumentada por la homogeneización. La opresión económica y estatal no se puede resolver con un Estado-nación, pues no elimina la propiedad y crea una serie de jerarquías estatales no productivas. Y por último, la opresión patriarcal seguirá existiendo mientras exista una dominación jerárquica de la sociedad y una concepción dominadora de la vida (como lo son los Estados), pues "la sociedad patriarcal la hacemos todos y todas, no es algo exterior a nosotros sino que las instituciones descansan en los individuos que hemos sido formados para la obediencia a la autoridad y para entender los bienes, la tierra y las personas como posesiones "5.

En cuanto al movimiento libertario también encontramos la problemática de lo que algunos llaman "españolismo", término despectivo que recrimina que algunos colectivos se dejen llevar por esta dinámica homogeneizadora del Estado español. Seguramente, este término no toca utilizarlo ya que no creemos que sea algo intencionada sino un desinterés por estos temas. También encontramos que con la coordinación de colectivos o sindicatos aparece siempre el espectro de la coordinación estatal (o ibérica en término eufemístico), que representa la aceptación de las fronteras que nos impone el Estado español. Esto es justificado con la excusa de la proximidad, que en nuestro caso es totalmente falsa porque tenemos mucho más cerca la Cataluña Norte, Toulouse o Marsella que no Huelva o Vigo. Otra excusa es la del marco legal en que nos movemos, que puede ser verdad en algunos casos, pero la Generalitat por ejemplo tiene suficiente autonomía como para modificar este marco legal (como la Ley de Educación de Cataluña). Estas coordinaciones suponen también una homogeneización lingüística, pues la lengua vehicular de las mismas es generalmente el castellano, sin establecerse propuestas alternativas. El problema en las organizaciones libertarias quizás ha surgido por el desinterés por este tema y no por voluntad de construir la nación española, pero está claro que también es un hecho en continuo debate y que se viene teorizando desde el mismo Bakunin, que ya pedía la libertad de los pueblos (de todos), y Kropotkin, quien tenía un concepto mucho más federal que acababa con la imposición de fronteras. Si no queremos caer en la contradicción que supone realizar una solidaridad antiimperialista con pueblos como los mapuches, zapatistas, saharianos o palestinos, pero dejando de lado las diferentes realidades dentro de este Estado, tendremos que seguir trabajando para destruir nuestras fronteras y poder así defender la tierra.

Cosimo Piovasco di Rondò

1 Amoròs, M. El partido del Estado.
2 Revista Anarco-territorios n º 1.
3 Revista Anarco-territorios n º 3.
4 Marx, K., Engels, F. Los nacionalismos contra el proletariado.
5 Rodrigáñez, C. El asalto al Hades.