No dar el brazo a torcer; la violencia como herramienta política

No dar el brazo a torcer; la violència com a eina política

Sota el pes de les seves paraules

Violència, paraula maleïda, com tantes altres. Paraules desgastades, violades, robades. Pau, llibertat, justícia, terrorisme, igualtat, etc. Violència, com a arma carregada al servei del poder i a les ordres d’una comunicació que no comunica, que imposa. Violència, com a definició de tota pràctica i acció de les que es troben fora, de les que no es circumscriuen dins d’aquest pantà anomenat democràcia.

Podria ser d’una altra manera? La violència quelcom propi d’un Estat modern, avançat i científicament desenvolupat?

Com a bon producte de la lògica mercantil que és, aquesta societat que patim es construeix simbòlicament, a través de les seves institucions de màrqueting i dels seus aparells de propaganda, al voltant d’allò bo i positiu, foragitant tot discurs i pràctica que en algun moment pogués haver-la posat en qüestió. Així és com aquesta societat existeix per la pau, contra la guerra i la violència, per la llibertat, per l’ecologia, per l’educació, construint-se discursivament al voltant dels valors que han impregnat l’humanisme i els Estats moderns.

Se’ns pretén convèncer que la violència ja no és pròpia de les democràcies avançades, és quelcom primitiu, del passat, de sers irracionals; sempre de l’Altre. I així aquesta societat es submergeix en una esquizofrènia absoluta, produïda per la dicotomia amb la que es presenta el problema de la violència. Per una part, hi ha la societat que se’ns presenta com l’intent infinit d’absència de conflicte, de força, valent-se de la resolució dels problemes públics amb els mecanismes òptims de negociació i de diàleg. Per l’altra, la paranoia securitària ens atropella amb milers de crims i amb un estat de profund i immens malestar que explota amb les pitjors de les violències: de gènere, al futbol, de les màfies, a la prostitució; crims horribles, violacions, maltractaments, terrorisme; i de fons dominant-ho tot la catàstrofe, la misèria i la guerra de les que viuen a fora del nostre paradís, perquè no fem comparacions odioses. Davant d’això, als poder dominants no els queda cap altra solució que la de controlar, vigilar, regular i dominar una societat suposadament pacificada, cívica i ordenada; i en certes circumstàncies recórrer a la desagradable decisió d’utilitzar la violència per restablir la pau i l’ordre perquè tot torni al seu curs, a la tan apreciada normalitat.

Se’ns presenten dos móns: el del bé i el del mal; el d’elles i el nostre; el de la gent integrada que participa amb el seu abnegat consentiment i el de les excloses que es rebolquen en el fanguer de la delinqüència i la marginació. Les que en un moment donat poden fer trontollar aquesta pau de castell de cartes, sostinguda amb la por i la submissió.

Aquests són els mites sobre els que es construeix la nostra societat en relació a la violència. Tants segles de violència explícita, reconeguda i defensada per totes, amb poquíssimes excepcions, produïren un canvi a les paraules del Poder. A la nostra esquena hi queden difuminades les batalles de la lluita de classes, els combats que canviaren poc a poc el discurs; la gent que s’havia aixecat precisament contra la violència organitzada de l’Estat i el Capital bé que es mereixia una resposta, i no només física sinó també en la construcció del llenguatge i els símbols del poder.

I aquí ens trobem les que ens declarem enemigues d’aquesta societat, havent de soportar aquesta immensa càrrega, amb la feixuga tasca de crear i generar discursos que puguin superar tot aquest ordre simbòlic que domina la societat. Ja que avui dia qui utilitza la violència està contra la democràcia, lícita, legítima i això ens posa en la tessitura d’haver d’escollir entre dues opcions complementàries i ben definides: per un costat, lloar el terrorisme i escupir al món, per l’altre, jutjar-lo rigorosament i assumir la moral del pacifisme.

Despullant el concepte de violència

La violencia suave del exterminio es aquella que consensúa, pacifica, neutraliza, controla con la finalidad de determinar una situación no violenta, mucho más espectacular y aparente que real, que permite existir la continuidad de la violencia del sistema sin que se le oponga una violencia antagónica.

La Agonía del Poder,

drillard

Del Estado al hombre es orden, del hombre al Estado violencia, esta paz huele mal.

La Polla Records

Per poder parlar de la violència necessitem primer entendre el marc en el qual desenvolupem la discussió. Més enllà del que ens sugereixin les ideologies, hem de veure la manera com es desenvolupa la societat democràtica occidental. La violència explícita, física, és per a la societat quelcom menys visible degut als contextos socialment pacificats en els que vivim. En canvi, per diferents sectors socials que no han abandonat les pràctiques d’il·legalitat el sistema reprimeix durament, no és així en l’entorn polític que gaudeix del marge de maniobra que li adjudica la legalitat. Els sectors sotmesos a una violència oberta són pocs i dilatats en el temps. La tortura sistemàtica-metodològica existeix més aviat contra les migrants i les preses que contra les altres capes de la societat. La violència estatal colpeja molt més a la delinqüència que a les antagonistes. Això no treu que recorrin a l’escarment contra els sectors que persisteixen en una política de combativitat.

Sumada a aquesta violència explícita, la violència estructural persisteix, a ella fem referencia. L’esclavitud assalariada com a única manera de supervivència no és una mera coacció. La dependència al salari ens converteix en éssers vulnerables a l’economia; la imposició del lloc, ritmes i horaris de treball ens condiciona fins al punt de fer girar per complet la nostra vida entorn a ell; la productivitat mira amb indiferència el goteig continuat dels accidents i la sinistralitat laboral. La major pobresa i misèria continuen sent endèmiques en certs barris i gents; l’ascens social és una il·lusió angoixant que genera impotència i frustració; els estatus socials estigmatitzen insultant i humiliant. La lògica del benefici no hi entén de moral, no té ressentiments ni mala consciència. Es així com la violència més descarnada es reprodueix reestructurant els barris, escombrant de cop el teixit social, les relacions i els costums, condemnant a la marginació i la pobresa els seus exiliats. La pèrdua de comunitat, fraternitat i germandat i les individualistes, falses i superficials relacions socials que vivim comporten que, per a moltes, la vida sigui una autèntica tortura, un sofriment que es manifesta en un sens fi de malalties mentals que només troben sortida en la medicalització, les autolesions o el suïcidi.

De la mateixa manera, els privilegis del món heteronormatiu i masculí, arrelats a les nostres relacions, s’amaguen darrera l’aparent igualtat d’oportunitats i tracte per seguir persistint en la subtil -i sovint no tant- violència del patriarcat.

Aquesta violència estructural, menys explícita, amaga l’evidència del conflicte, permet la continuïtat del sistema de dominació sense que les classes desafavorides vegin i concretin les seves enemigues, acusant d’altres dels seus mals i refugiant-se en la comoditat dels discursos que dicten els mitjans de comunicació. En l’aspecte laboral, allò que en l’economia de la modernitat permetia definir clarament, sense embuts, com a classes socials, l’actual descentralització de la indústria i terciarització de l’economia que ha comportat autònoms, multitud de petits negocis, professionals liberals, etc. permet que aquesta violència econòmica no tingui una clara responsable, una definició concreta, sinó que es dilueix en el magma d’allò personal. La culpa ara és meva, de la del costat, «dels xinos», d’aquest «jefe» o d’aquella empresa, però no del capitalisme.

La mentalitat del progrés dóna arguments a tota reestructuració urbana i metropolització de l’àmbit rural, sense importar quines siguin les seves conseqüències. És així que ens venen el barri del Carmel1 com un lloc aïllat on viuen moltes àvies, on es necessita una parada de metro. Quina importància tenen els blocs que van al terra, les veïnes desplaçades i la conseqüent revalorització del barri que farà fora a moltes d’elles? El progrés no és un discurs, no és una proposta, no és una discussió, és un fet.

Ens diuen que la tortura evident del dolor psíquic de moltes no és un problema estructural. No és la manifestació clara d’una vida nociva, sinó un problema personal. Encara que totes estiguem medicades o anem a psiquiatres o psicòlogues, és el meu problema, el teu, el seu però mai el nostre.

Pel que es refereix al sistema patriarcal, el miratge d’igualtat que l’alliberament de la dona oferí permet que la violència es desdibuixi en gestos, actituds, maneres de fer i de viure, de relacionar-se i de maltractar-se. Així es normalitza i es fonamenta en els pilars d’aquesta cultura, un cop més, la violència sexista, fent-nos sentir que no hi ha res perquè queixar-se encara que tot segueixi fent olor a dominació masculina.

Més enllà dels nostres barris i ciutats, a nivell estructural, la violència es desplega, per fi, amb tot el seu esplandor. La lògica del benefici capitalista, que exigeix la dominació dels recursos i la dominació del mercat, se sustenta en el major ús de la força. Existeix la guerra com a negoci i la guerra com a control geoestratègic i econòmic.

El capitalisme es fonamenta, per tant, en la violència més profunda. Allà on existeixi la servitud regnarà amb serenitat i on existeixi una resistència als seus interessos aplicarà la força i si la cosa persisteix, la guerra. El més brillant és haver aconseguit pacificar aquesta societat, pacificar en el sentit d’evitar una resposta social als agreujants que pateix la població. No som ingènues, les conquestes laborals i la major capacitat de consum han estat motors importants per aquest procés, però la idiotització generalitzada i la submissió a la democràcia han operat en altres camps. Potser les conquestes laborals van ser el Cavall de Troia per penetrar en la ment de la gent, però, un cop allà, les portes obertes de bat a bat a la televisió i altres mitjans de comunicació són les que han dilapidat qualsevol comportament crític. De la mateixa manera, no ajuda gens la falta d’horitzons o alternatives en les que poder-se afermar. La ideologització de la població ha estat quasi perfecta, i la resposta o, més ben dit, l’absència d’ella a la present crisi econòmica ens demostra clarament aquest fet.

El Poder és hegemònic, aixafa la realitat de cada una i es manifesta a les nostres vides per dictar les ordres que hem d’acatar. A través dels mitjans de comunicació ens imposen les veritats acceptades, les veritables que més tard seran acceptades com a úniques i universals. I a través de la quotidianitat el consens social es consolida. Elles són la veu reconeguda per totes i així són la moral, els codis que seguim. És per això que podem entendre i sentir comportaments i armes de qui sol utilitzar la violència com a pacífiques i, en canvi, les reaccions davant la seva hegemonia com a violència.

Malgrat tota aquesta violència estructural, en un estat d’esquizofrènia absoluta, celebrem una festa en nom d’aquesta llibertat tan injuriada a cada pas que s’aguditza el fanguer de dispositius de control d’aquesta societat. Mentre l’ordre es reestructura, lleis i reglamentacions ens imposen normes i deures, regulant cada vegada més les nostres vides. A part d’aquest aparell legal i de contenció psicològica, les presons, els exèrcits, els policies i la seguretat privada es multipliquen en nombre i complexitat.

Malgrat que el grau de violència repressiva manté relació amb el de la conflictivitat social, aquest increment i diversificació del control de la societat -les reformes i l’enduriment de les lleis i les penes, la multiplicació d’infraestructures i tècniques a disposició de la repressió, l’augment d’efectius- és també la lògica del domini.

El problema resta en les maneres amb les que ens oposem a tota aquesta violència.

Seguir llegint

Artículo en castellano