No perdem el nord: reflexió al voltant del 15 de juny

Ara que els polítics i els periodistes tornen a picar l'ullet i donar copets a l'esquena als “bons indignats”, ara que les rodes de premsa, els intel·lectuals i els portaveus han assumit el discurs dels mitjans de comunicació de masses, ara que a les manifestacions no es volen “indignats dolents infiltrats” i el servei d'ordre s'encarrega de denunciar la ràbia i no té cap vergonya de no haver protegit mai als manifestants de la policia, treiem aquest breu comunicat sobre els fets del 15j al parlament des del debat que permet la
reflexió en fred...

Esperem que les consignes espontànies del principi d’aquest moviment no es perdin, quan es cridava “ningú ens representa”, “el pueblo unido funciona sin partido”, quan no volíem portaveus i quan no teníem gurus que parlessin en nom de tots. Esperem que a totes les assemblees de barri es continuï treballant com abans, sense que els mitjans de comunicació, els intel·lectuals o cap polític redirigeixi el que volem fer, sigui el que sigui, però lluny de les seves estratègies maquiavèl·liques.

1. L'acció al parlament pretenia bloquejar l'entrada als parlamentaris a través d'una acció pacífica, massiva i determinada.

2. Tot i la gran quantitat de gent que hi va anar, aquesta no era suficient per garantir una desobediència civil efectiva en totes les entrades de la ciutadella i el zoo.

3. Un cop escombrada la gent de davant la porta de la ciutadella Wellington/ Pujades els mossos van fer un cordó policial per permetre l'accés dels polítics. Els escortes, seguretat privada o policia de paisà acompanyaven a la majoria de parlamentaris. Tot i el intent de bloqueig els polítics anaven arribant, escortats o no, a peu o amb cotxe oficial i anaven passant sense grans problemes gràcies als mossos d'esquadra.

4. Davant d'aquest fet algunes persones, cada cop més, es situaren al carrer de tal manera que podien anticipar l'arribada dels parlamentaris per tal de barrar-los el pas. Els diversos carrers d'accés eren masses i massa amples per permetre una sentada que
impedís el pas a ningú.

5. L'única manera de fer efectiu la determinació de l'acció, ja que no aconseguirem ser tan massius, era obstaculitzar el pas dels polítics, escortes, policies, cotxes oficials, furgons policials i fins i tot cotxes oficials amb escorta motoritzada agrupant-nos allí per on intentaven passar. En algunes d'aquestes topades, en les quals el parlamentari o els seus escortes es mostraven més persistents, van tenir lloc les empentes, en dos casos pintura, algun clatellot, i alguna ampolla d'aigua sobre les jaquetes i vestits dels polítics,
així com alguns cops a cotxes oficials.

6. Pel que hem pogut saber en alguns carrers també s'hi van creuar contenidors per impedir el pas dels cotxes oficials o la mobilitat dels furgons policials, en tot cas obstaculitzar els carrers al voltant del parlament per dificultar-hi el seu accés.

7. Quan a aquesta situació se la qualifica de kale borroka, violència extrema o guerrilla urbana, quan totes les formacions polítiques, mitjans de comunicació, intel·lectuals i molts indignats corren a definir com a violència el intent de paralitzar el inici del debat sobre les retallades ens adonem de com està de normalitzada la violència intrínseca del sistema i com està d'estigmatitzada la protesta en aquesta edulcorada i falsa pau social que vivim. Ens adonem de fins a quin punt tenim assumides la “força legítima”
dels mossos, els desnonaments, la corrupció, els baixos salaris, els “accidents” i la precarietat laborals, el mòbbing immobiliari, les desigualtats socials, els guanys extrems de la banca i els grans empresaris, la terrible situació d'incertesa, pobresa i misèria que viuen milers de persones sota el règim democràtic, tan legítim... Ens adonem de fins a quin punt les persones que patim aquest sistema econòmic, polític i social hem de veure'ns humiliats i menystinguts i hem de guardar tot el nostre malestar, tota la nostra ràbia i dignitat i agenollar-nos davant els nostres amos (recordem: culpables de les nostres misèries!) a implorar perdó, perdó per viure, per patir, per voler poder decidir...

8. Entenem que la violència, el terror, el xantatge i la por generada per les declaracions dels senyors, Puig, Mas, Fernández Díaz, etc. són increïblement majors que cap jaqueta pintada o contenidor creuat al carrer.

9. El consens mediàtic i les paraules dels nostres amos al·ludint, pulcre i educadament a la carnisseria i a la caça de bruixes que s'aproximava varen replegar a suposats portaveus, intel·lectuals afins i membres de democràcia real ja! i del moviment dels indignats entorn a condemnes a “la violència exercida per part d'una minoria violenta infiltrada el 15 de juny”. Aquestes condemnes, aquestes declaracions no fan res més que avalar i donar credibilitat a una situació que no va tenir lloc. L'extrema violència de la que parlen no es va donar, van haver-hi episodis violents, topades, xocs però en cap cas té res a veure amb el panorama d'alarma social que pinten des dels mitjans de comunicació de masses.

10. L'assumpció del discurs creat des dels mitjans de comunicació de masses s'entén com una resposta lògica d'aquelles persones que encara no entenen quin és precisament el paper i el rol d'aquests mitjans en la consolidació i manteniment del sistema econòmic i polític que nosaltres critiquem.

11. El xantatge al qual s'ha vist sotmès el moviment del 15-m no té altre fi que dividir -nos entre bones i dolentes. Vol, a pesar de les experiències que hem viscut juntes, les discussions que hem tingut cara a cara, la certesa de la proximitat i mútua companyia,
sembrar la desconfiança. Busca immobilitzar-nos, aturar-nos, separar-nos del camí de l'autoorganització i plegar-nos a la democràcia existent, a les seves lleis, les seves normes, a pesar que fins ahir les havíem qüestionat. Volen exorcitzar la radicalitat que
hem demostrat amb la determinació al carrer i convertir-nos en un programa polític assumible per aquest sistema que volem canviar.

12. En qualsevol cas els “indignats”, o com ens volguem anomenar, sempre podrem
ajuntar-nos a reflexionar, debatre i criticar certes accions i comportaments que van tenir
lloc al voltant del parlament, però sempre en base als fets concrets que van succeir, molt
allunyats de la inversemblant i fantàstica versió oficial.

13. Quan han vist que som capaços, ja no tan sols d'indignar-nos, ja no tan sols de manifestar-nos, sinó de bloquejar el normal transcurs de la vida econòmica i política del sistema han desplegat totes les seves armes mediàtiques per tal d'avalar les seves armes repressives. No en tinguem cap dubte: s'han molestat i molt. Volen aturar- nos. De nosaltres depèn seguir fent-nos fortes o bé deixar-nos enganyar per les seves maquinacions.

Juntes ho podem tot!