25 de novembre: Lliures de violències a casa, als carrers, a la feina

Els assassinats masclistes són la punta de l’iceberg de la violència que sofreixen les dones en les societats patriarcals i capitalistes. Unes violències que s’exerceixen des de l’àmbit personal i familiar fins al sociolaboral, i que ataquen les condicions simbòliques, materials i de vida de les dones treballadores.

Aquest 2020 26 dones i un infant han estat assassinades per violència masclista als Països Catalans. 6 d’aquests feminicidis s’han donat durant el període de confinament quan les condicions de vulnerabilitat eren més extremes.

Aquest 25 de novembre, dia internacional contra les violències masclistes, cal seguir recordant que aquestes violències no s’aturen i són estructurals. No són fets aïllats. . Quelcom que durant aquest any s’ha fet més visible que mai. Un 2020 marcat per la crisi sanitària de la Covid-19 i una gestió per part de les classes dirigents en la que s’ha avantposat el capital a la cura de la vida, cosa que ha estat especialment demolidora per a les dones i especialment aquelles que ocupen les posicions més precàries al mercat laboral i en les feines no remunerades i invisibilitzades.

Si parlem de violència, els primers mesos de la pandèmia van ser especialment durs per a moltes dones que patien agressions. El confinament domiciliari no va contemplar que moltes dones haurien de tancar-se amb els seus agressors, fet que va suposar un augment del risc a la vegada que menys accés a poder-ho denunciar, demanar ajuda o participar en espais de suport mutu. La privatització i concert dels insuficients recursos d’atenció agreuja la situació de moltes dones, perpetuant aquesta violència institucional que castiga doblement. L’erosió de l’espai públic que ha portat la gestió de la pandèmia i la concepció del dret a reunió i sindicació com una activitat no essencial també ens ha restat possibilitats d’organitzar-nos, prendre consciència i ajudar-nos. Aquesta pandèmia ha tingut i té rostre de dones.

Rostre de les dones que representen el 70% de treballadores del sector sociosanitari, les quals fa anys que veuen en primera persona com les retallades en sanitat maten. Treballadores que han estat i estan a primera línia, sovint sense disposar de material de protecció i les mesures de prevenció de riscos laborals necessaris. Especialment ha sofert el sector de la infermeria, el que més contagis ha viscut. O el del personal de residències i centres de dia d’atenció a persones en situació de dependència o gent gran, que s’han vist abandonades a la seua sort. O també les persones dels serveis de neteja de les infraestructures sociosanitàries, a les quals les mesures classistes del govern ni tan sols han compensat, com s’ha fet en altre personal sanitari.

Però en aquesta gestió liberal de la crisi i la pandèmia, són tots els sectors que s’han vist afectats. I són aquelles en situació ja més que precària les que han vist com la seua situació s’agreujava encara més. En els darrers mesos s’han acumulat acomiadaments, ERTO i impagament d’aquests ERTO, sumant a la situació laboral una indefensió administrativa total. Indefensió que en molts casos ha augmentat la que ja tenien treballadores sense contracte o en frau com les treballadores de la llar, per a les quals no hi ha hagut ERTO o subsidi que les atengués. En canvi els desnonaments, les polítiques racistes migratòries, l’encariment dels serveis i béns bàsics (com les mascaretes o els gels sanitaris) no han parat de créixer.

Així mateix, la implementació del teletreball sense una perspectiva de gènere i la suspensió de l’activitat a les escoles i altres serveis públics, ha posat en relleu fins a quin punt les dones han hagut d’assumir tot el treball no remunerat i invisibilitzat de reproducció social. L’educació, el manteniment, l’atenció psicosocial, l’assistència i , cura de les persones grans o en situació de dependència, s’han sumat a un treball intensiu productiu que el conjunt de la classe treballadora ha hagut de dur a terme posant-hi recursos propis. La superposició de les tasques productives i reproductives sense mesures que atenguen de manera específica a les proveïdores de cures i sosteniment, ha suposat pressions psicològiques greus, sobrecàrregues mentals i físiques, sobremedicació, i un aprofundiment de la bretxa salarial. La desigualtat com a violència estructural es manifesta en la divisió sexual del treball, la major pobresa que sofreixen les dones, i les agressions sexuals a tots els entorns, també els laborals, com fa unes setmanes denunciàvem des de COS Esfosa i com incomptables treballadores han hagut d’enfrontar posant en risc la seua feina, salut i vida.

Per tot això, des de la Coordinadora Obrera Sindical volem denunciar que tant la crisi sanitària com la gestió que se n’està fent perpetuen la desigualtat social que patim i incrementen les violències directes i estructurals d’aquest model patriarcal capitalista. En lloc de mesures socials i solidàries, que situen l’abolició de les violències masclistes com a prioritat, ens trobem amb un impuls cap a la pèrdua de capacitat de presa de consciència de classe i feminista. Des de la COS estem convençudes que tot això és així perquè el Capitalisme és antagònic als drets de les dones i es beneficia de les violències masclistes, promovent la transferència del treball gratuït de les cures, l’explotació sexual i reproductiva i la violència més extrema per tal de garantir la seua continuïtat.

Aturem els feminicidis i totes les violències masclistes. Aturem la pandèmia de la violència patriarcal i capitalista. Organitzem-nos en el sindicalisme feminista, de classe i combatiu!